Dimecres 6 de maig de 2026
Avui fa una setmana que sé que finalment s’han acabat diversos processos que m’estaven convertint la vida en un infern. Per fi.
Puc estar tranquil. Això em diuen.
Encara que no del tot. Això sembla.
La vida no permet gaire descans.
La vida és l’únic que ens manté amb vida.
Dilluns a les vuit del vespre vaig començar a notar una cosa estranya a l’orella dreta. Com si m’hi hagués entrat aigua. Aquell dia hi va haver una tempesta i un cel fosc, com normalment no n’hi ha a Lleida. Aquell dia va ploure de valent. Aquí no plou mai.
Vaig esperar la meva parella, que venia de Barcelona, per tornar plegats a casa. No ens vam mullar. Vam quedar xops de cap a peus. Vam arribar a casa amarats. Em vaig ficar a la dutxa i, en sortir-ne, vaig començar a notar l’orella estranya. No em feia mal. Només la sentia rara.
El veí em va trucar per si el podia ajudar a instal·lar un equip de so que li havien deixat. Això vaig fer. No va funcionar, així que va anar a buscar un altre equip que tenia a la seva antiga casa. Ens va deixar el gos. Ens vam quedar tots tres, tres hores junts, tres.
La meva parella es va enfadar, tot i que no va dir mai res. Precisament per això vaig pensar que podia estar enfadada. No feia ni punyeter cas al gos petit. Feia dies que li donava tot l’afecte del món. El gos no entenia res. Jo tampoc. Em feia pena.
Vam sopar. Vam anar al llit fins que el veí va tornar a casa, després de tres hores, tres, tots tres. Li vaig tornar el gos i el vaig ajudar, de nou, a muntar definitivament el seu nou equip.
Al cap d’una estona, finalment ho vam aconseguir. La meva parella es va quedar a casa. No va dir res.
Quan vaig tornar, la meva parella no em va respondre. Dormia o això semblava. S’amagava sota els llençols. Com si la vida fos un joc de criatures.
Em vaig quedar sol —sempre ho havia estat— mentre escoltava el veí amb el seu nou equip i la música molt alta. L’orella va començar a fer-me mal a poc a poc. Era estrany. Molt estrany.
Mentre muntàvem l’equip de so, hi va haver un moment en què jo portava els auriculars posats per comprovar per quin canal entrava i sortia el so, perquè el so no arribava als altaveus nous però vells. Vaig canviar la configuració i la seva música va sonar a tota hòstia pels auriculars. Vaig fer un bot i me’ls vaig treure.
Vaig pensar que allò podria haver estat la causa que ara, després, tingués aquella sensació estranya a l’orella dreta. Sentia un xiulet, però el pitjor era el dolor. El dolor augmentava. Cada vegada anava a més. Així que em vaig prendre dos Nolotils per al mal de queixal que ja arrossegava des de feia setmanes. Em feia mal fins a l’ànima. I encara més de pensar a tornar al llit per sentir-me sol amb algú al costat, amagant-se. Ignorant-me.
Me’n vaig anar a dormir.
Ho vaig intentar, però no vaig poder.
La meva parella ni es va immutar.
No va dir res.
En silenci, en tensió.
Vaig caure rendit, adormit.
Poc després em vaig despertar.
Em va despertar el dolor.
Em vaig aixecar sense que la meva parella se n’adonés.
Em vaig prendre una llet de civada i dos Tramadols.
Vaig tornar al llit.
Em va costar una mica més adormir-me.
Em vaig adormir, malgrat el dolor.
Al cap d’una estona em vaig tornar a despertar, aquesta vegada amb més dolor.
Un dolor rere un altre dolor.
Un dolor damunt d’un dolor més gran.
Vaig començar a cridar de dolor.
Em feia mal l’orella dreta, per dins.
No entenia res.
Em feia mal i em feia mal.
Cridava en silenci.
La meva parella es va despertar.
Em feia mal.
Intentava callar.
No ho vaig aconseguir.
Em feia cada vegada més mal.
La meva parella va començar a entendre-ho.
Li vaig proposar anar a l’Hospital.
Només de pensar-hi ja em costava.
No tenia cap altra opció. Una altra vegada allà.
No hi volia anar. No volia sortir del llit.
Volia dormir. Quedar-me al llit.
Estar, d’una vegada, sol a casa. Per fi.
El dolor m’estava guanyant la batalla.
Vaig assumir que potser calia anar a l’Hospital.
Allò no milloraria, sinó tot el contrari.
Així que em vaig aixecar, em vaig posar les sabatilles i em vaig vestir.
Li vaig preguntar si podia demanar un taxi per anar a l’Hospital.
Li ho vaig demanar, si us plau.
Es va fer una cigarreta.
Vaig esperar que se la fumés.
Estava marejat pel dolor, la son i la medicació.
Vam sortir de casa. Per fi.
Em va venir el record de l’episodi anterior a l’Hospital.
Vaig pensar que potser no tornaria.
Vaig pensar que potser em costaria tornar.
Baixant les escales vaig pensar que potser no tant.
Vam sortir al carrer i vam pujar al taxi.
Eren dos quarts de cinc de la matinada de dilluns.
Vam entrar a urgències.
(…)
Vam sortir d’urgències.
Se m’havia rebentat el timpà.
Ni més ni menys. De manera espontània.
El dolor va cessar. El desig d’estar sol, mai.
Necessitava estar tranquil i escoltar-me.
Mai no em van escoltar. Mai. Ho vaig repetir.
Volia i necessitava estar sol. Res.
Em vaig sentir com el gos. Potser pitjor. Qui sap.
No hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar.