Dilluns 23 de febrer de 2026
Surto de casa per anar al CAP (Centre d’Atenció Primària) i demanar que m’assignin una doctora que pugui fer el seguiment del meu cas. Espero la cua al sol.
Per fer-ho, sembla que cal demanar el trasllat del meu expedient mèdic del País Basc a Catalunya. Ara el problema mèdic es converteix en administratiu.
Després d’insistir en la prioritat —el meu cos malalt— i de no atendre només qüestions administratives, m’envien al segon pis. Allà m’atendran. Hi arribo i gairebé no hi havia ningú.
Quan m’atenen, el problema torna a ser administratiu. Insisteixo, amb el meu cos malalt, que necessito unes anàlisis dijous i els resultats divendres, tal com em va dir la doctora Aurora.
La infermera torna amb una doctora i un metge resident. La doctora no em podrà atendre i el resident proposa que torni a l’Hospital perquè m’atenguin d’urgència. Això faig.
Torno a l’Hospital. Saludo el vigilant de seguretat. Espero. M’atenen. Sembla dissabte, però avui és dilluns i hi ha molta més gent. Tot igual o pitjor.
S’obre una finestra perquè l’home gran que hi ha a l’altra banda d’una cortina lleugera s’ha cagat a sobre. Entra aire fresc i sonen els ocells. Això és el que buscava.
Res més. Faig fotos i enregistro el moment mentre sonen les constants vitals del malalt jubilat i veí de cortina. Ara tot sona molt millor:
Bip, bip, piu, piu (bis)
Entra el metge en aquest moment i insisteix que no pot assegurar el diagnòstic després de fer les anàlisis pertinents. Pot ser o pot no ser. Em mira i em pregunta: T’ingresso?
M’ingresso. M’ingressa. Soc ingressat. Comença el viatge. Espero. Em venen a buscar. Saludo, de nou, un zelador, per aquí. Pujo un pis. Espero.
Conec el meu nou veí de cortina. Un altre senyor gran jubilat, però aquest està en molt mal estat. Tus constantment. Respira amb dificultat. Les seves flegmes sonen i sembla que mori tota l’estona. No ho aconsegueix. Continua viu, encara que no ho intenta.
Arriba la seva filla i li diu: per fumar una altra vegada. El pare parla, però només l’entén la filla. La seva veu sona a mocs marrons. Gairebé s’ofega. No ho aconsegueix. Demana a la filla que li porti Don Simón fred, molt fred, i cotnes de blat de moro. Sembla que vulgui morir, ho intenta. Espero. Hi ha uns coloms a l’arbre del davant mentre el sol cau sobre Lleida. Fa fred.
Em venen a buscar. Em porta un noi jove. Em diu que hi ha molta heroïna a tot Catalunya. Diu que és pels preus dels lloguers i la immigració. Ara s’ha mudat a Lleida. Diu que hi estava millor que a Badalona. Sort. Es fa de nit.
Arribem, però abans ens avisa: el teu company és una mica, una mica, una mica problemàtic. Pregunto i em respon: és violent. Ha estat aïllat diversos dies. Pren drogues. No es controla.
Entro. Saludo. No sembla un hospital. Sembla una presó. Fa olor de condemna. El meu acompanyant em mira i em diu: aquesta serà una nit molt llarga. Canvi de plans.
Demano al meu acompanyant que no em porti res, només el carregador del mòbil. No em sento segur. Ves a casa i torna de pressa, si us plau, li suplico. Em quedo sense bateria.
Em quedo amb el meu nou company d’habitació esperant, tots dos sols, durant hores i hores.
Em parla. No entenc res. Tant li fa el que digui. Entén el que vol. No escolta. És en el seu viatge. El millor lloc on es pot estar és l’Hospital, em diu. Jo ara vull tornar a casa.
Surto. Passejo. Penso. Me’n vaig. Demanaré l’alta voluntària. No tenen el meu expedient mèdic. Els resultats de les proves triguen dies. En unes hores puc tornar a la meva ciutat. S’hi menja bé.
Passejo. Penso. Medito. Arriba gent. Sempre nois. Semblen visites d’una presó. Es reuneixen a la sala d’espera del fons del passadís. Em quedo sol a l’habitació esperant, sense bateria.
Vull marxar. Tornar a casa. No arriba. Continuo esperant. Parlo amb el noi d’abans. Em diu que no hi haurà problemes. Al cap d’una estona ve un company més gran. Em diu que estigui tranquil. Em poso nerviós. N’arriba un altre que no havia vist fins ara. És el cap dels infermers. Té un somriure etern que li dura no menys de tres segons. Ni més ni menys. Després ha de fer l’esforç de continuar somrient. Em pregunta si el meu problema és el meu company mentre parlem al passadís i l’assenyala amb el dit. Li dic que no. No vull tenir problemes. Li explico la situació i el meu expedient mèdic. És igual. Em diu que farà tot el possible per canviar-me d’habitació, si ho necessito. Ara és quan ho necessito, però mai no va aparèixer.
Això és el que va passar: arriba el meu acompanyant, ja una mica tard. Li explico la situació. Arriba la doctora, n’arriba una altra i així fins a quatre doctores en un moment. Fem una rotllana. Només parlem una doctora i jo. Em diu que això és greu. He empitjorat. Això diuen les anàlisis. No em recomana una alta voluntària. Li dic que no cediré ni un centímetre en contra de la meva salut. Quedar-me més temps en aquella habitació de l’Hospital sembla més d’un centímetre. Sense historial mèdic i amb dies per endavant per saber els resultats de les anàlisis. Ho entenen. Sembla que tant els fa. Em tornen a preguntar si el problema és el meu company. Els dic que el problema és la meva salut. Tant és. Se’n van.
Decideixo quedar-me, sense remei. Demano parlar amb en Rafa, el cap dels infermers del somriure etern, perquè compleixi la seva paraula. Ens estan buscant habitació. És difícil. Més difícil és quedar-s’hi, penso. El meu company de cel·la sopa. Li donen un Valium. Se’l pren. S’adorm a estones. Intenta escapar-se per fumar. Em pregunta per les meves sabatilles de colors. Treu alguna cosa del calaix que les visites li havien portat hores abans. Reso perquè sigui droga i no una fulla d’afaitar, com abans havia demanat a una infermera.
Per afaitar-se, deia. Vol fumar. No pot. Ens quedem estirats. No adormits. Comença a fumar a la finestra, al bany, tota l’estona, pertot arreu. No hi ha qui pugui estar a l’habitació. Són les dues de la matinada.
Jo havia sortit de casa per demanar ajuda i no empitjorar.
Em poso nerviós. Parlo amb les infermeres. Demano ajuda. No en tinc. Dic que trucaré a la policia. No puc responsabilitzar un malalt addicte, pamplonès i dels anys vuitanta, sinó tot l’equip mèdic. Evidentment. Els responsables són ells. Sempre. No ho sembla. Ho pateixo.
Truquen a seguretat. Arriben dos nois joves. Un sembla un pitbull. Em mira enfadat. El miro i li dic que jo no soc el problema. Ho repeteixo. Tant és. Em continua mirant com si jo fos el seu problema. El seu company li diu el mateix: que jo no soc el problema. Aleshores deixa de mirar-me com si m’hagués de clavar una plantofada. Parlo amb ells. Els explico la situació. Em donen les gràcies.
Preguntem per l’habitació que no arriba mai on poder patir el fet d’estar malalt. Ens fan esperar a la sala d’espera del fons. Fa fred. Preferiria no fer-ho. No tinc alternativa. No vull conseqüències. No vull una venjança. Espero. Criden. Criden més fort. Se senten cops. Són gairebé les tres de la matinada. Em poso encara més nerviós. Respiro. No hi ha manera. M’aboco al passadís. Tothom ens mira. Ens diuen que ara sí que ens podem anar. Sort. Recullo les poques coses que tinc. Travesso el passadís. Tothom em mira. Ningú no diu res. Res. Miro el pitbull. Em diu adeu amb la cella. Res més.
Arribo a una altra planta. Un altre planeta. Persones amables que parlen tranquil·lament. No tinc paraules. Em quedo en silenci, assegut al llit com dins d’un Hopper. Ja no espero més.
Dimarts 24 de febrer de 2026
El dolor aquí no és una font de coneixement. El dolor aquí és un diagnòstic del símptoma, i el símptoma s’ha d’erradicar, i abans el dolor. Tens dolor? Ho pregunten tota l’estona. No. Aleshores, sense dolor no hi ha medicació. Si tens dolor, et mediquen. I així passa el temps. No passa res. Només el temps. El teu cos ho sap.
Les infermeres i les doctores venen i se’n van. Revisen el cos com un vigilant de seguretat a l’aeroport. Poc més. Em tornen a preguntar si tinc dolor. Responc que no. Continuo sense medicació.
Almenys en aquesta nova planta són molt amables. Sempre amb un somriure. De debò. Treballen molt dur tota l’estona. No paren. Ho fan tot contínuament. Netegen. Reparteixen menjar. Prenen les constants vitals. Reparteixen medicaments. Miren els sèrums. Responen totes les trucades. Van i venen. Sempre amb un somriure i sense temps. Som molts cossos malalts.
Avui m’assabento que ahir va morir Éliane Radigue.
Al fons de l’altre passadís que hi ha a la mateixa planta hi ha un altre passadís. Diferent. Sembla l’accés a una porta d’embarcament d’un aeroport. Blanc i amb vidres. Llarg. Gairebé infinit.
Hi entro. Escolto un so constant. Subtil i permanent. Fa calor. Fa fred. Un no sap ben bé si és una cosa o l’altra. Les meves orelles recorren aquest passadís infinit. Una vegada i una altra. Sempre diferent.
Deu ser Éliane Radigue.
Dimecres 25 de febrer de 2026
Aquesta nit el meu veí de cortina no ha parat de roncar. M’he despertat mil vegades, mil hores. Semblava una nit eterna amb un duel a l’alba. El seu tòrax era com un subwoofer. Feia que tot retrunyís. El meu dia ha començat de nit. Aquí continuo.
Al matí han passat les doctores. M’han donat bones notícies. Segurament em donaran l’alta aviat, d’aquí a un o dos dies. El millor és que el meu cos ha reaccionat i ha aconseguit generar els anticossos contra aquest maleït virus sense necessitat de cap medicament.
En principi, si continuo així, no caldrà cap tractament. Millor així. Sembla que els números van bé. Estic orgullós del meu cos. És més fort del que em pensava. Millor així.
No queda clar l’origen del virus. Poden ser moltes més coses de les que vaig llegir a internet. Moltes més. Preguntes al Chat i et diu el que vols sentir. La realitat sembla una altra cosa.
Sigui com sigui, vingui d’on vingui, veig la llum. A poc a poc.
Dijous 26 de febrer de 2026
El meu company de cortina, que ronca com un subwoofer, se’n va. Estic sol. Sol a l’habitació. Les infermeres entren i surten. Netegen i recullen. Prepararen el llit per a la persona següent. Pacient següent. Que poca cosa som, que poc durem.
Uns se’n van i d’altres arriben. Em pregunto qui vindrà ara. Em pregunto si roncarà. Si la seva família ocuparà l’espai buit que ara tinc al davant. Tot és dins la meva ment.
De moment estic sol. La llum del sol entra lentament. Suau. Ho toca tot. Tot brilla lleument. La solitud també. Fa olor de net. No hi ha ningú. Només jo.
Arriba un zelador amb zeta. Mou les cadires, el llit. Ho mou tot. Em diu que aviat portarà el meu nou company. Ho prepara tot per a la seva arribada. Espero. Tinc curiositat.
Arriba el meu nou company. Acompanyat de dos familiars. Tots són molt simpàtics. Parlen més que els altres. Aquests són més divertits, malgrat la parla. Ens saludem.
Passejo. Els deixo sols. Tranquil·lament. Continuo passejant. Torno a l’habitació. A poc a poc. M’acomodo. M’assec. M’estiro. En silenci. Llegeixo.
Cau la nit. Ronca lleument. Una altra nit gairebé sense dormir. Em sento millor, a poc a poc. Els matins són per a qui els aprofita. Per a qui vol esgarrapar un minut a l’existència.
El sol torna a sortir. Omple l’habitació d’un color taronja. Les finestres dibuixen formes rectangulars. Les cortines dibuixen formes ondulades. Tot és llum i silenci. Tranquil·litat i despertar.
Ja no falta gaire per marxar. Això penso. Això vull. Això desitjo. No ho puc evitar. No puc evitar pensar que avui és el dia en què sortiré d’aquesta presó anomenada Hospital.
Ningú no vol ser aquí. Totes les persones preferirien no haver d’entrar-hi. Totes en volen sortir. Els pacients. Les infermeres. Les doctores. El personal de neteja. Els zeladors amb zeta. Tothom.
No ho puc evitar. M’aixeco. Camino. Recorro els passadissos pensant que demà ja no seré aquí. Tot és diferent. No és segur. El desig modela la realitat i la realitat imposa les seves possibles possibilitats, probables i improbables. Tinc dubtes. Tinc desig.
Espero i espero les doctores. Es fan pregar. Són el que més desitjo. No arriben. Estic ansiós per saber si avui serà el dia en què tot això haurà acabat per poder passar a una altra cosa. Papallones.
Finalment arriba el moment. Arriben elles. S’asseuen. Em miren. Em diuen que faig més bona cara. Em parlen. Em pregunten si me’n vull anar. Abans que parli ja han llegit la resposta. A la meva cara.
Em donen l’alta. Me’n vaig. M’acomiado. Ara tot és diferent. Surto al carrer. No reconec el que veig. Ara tothom és molt gran. Més gran. Hi ha molt d’aire. Molta gent.
No em reconec. Ja no sé tornar a casa. És estrany. Hi entro. Encara és més estrany. Soc feliç. Torno a néixer. Torno a tenir una nova oportunitat de començar de nou. Tot i que tot continua allà on ho havia deixat. Tant a dins com a fora.
Aquesta experiència m’ha canviat sense que me n’adonés. És subtil i permanent. Com el passadís d’Éliane Radigue. El sol cau sobre el llit.
Ara vull estar sol. A soles amb el meu dolor.
Un dolor que no ha aparegut mai en tota aquesta experiència. No he tingut dolors. Només he tingut un dolor en singular: el dolor de l’existència. De la possibilitat de morir. Com si res. En silenci. Aquest és el meu dolor.
Com puc integrar la mort en la meva vida sense dolor? El canvi sempre és en l’avenir conjugat en present. Si no hi ha canvi, no hi ha dia sense sol.
Divendres 27 de febrer de 2026
Dormo. Em desperto molt d’hora. Són les 4.44. M’aixeco. Escric. Ordeno. Esmorzo. Contemplo com clareja a poc a poc. Lentament. Suaument. La vida torna al seu lloc.
Tinc sort de ser viu. Dono les gràcies. Ara. Ara vull aprofitar cada minut. Vull fer coses. Vull estar sol.
No vull veure passar el temps com si res. L’escolta sembla no deixar empremta, però en la vida sí. Vull estar sol, escoltar-me i deixar empremta en mi. Ho demano, però no soc escoltat.
Escolto el món despertar-se subtilment. Respiro.
Els cossos malalts són els que saben escoltar els dolors d’aquest món. Qui no es retorça no sap què significa doldre’s. El dolor sense dolor és allò que no té nom. L’innombrable. Un balbuceig. Un tomb de l’ésser mateix. Un poema.
Avui comença un nou dia, com si res. Malgrat tot, gràcies.