“Hemen maiz, hiltzen naiz.”
— Gabriel Aresti
Soc finit1. Situo el meu ésser en el meu dir i la meva mort en un lloc infinit, sense espai ni temps, en un plec de sentit, en un desplegament de sense-sentits. Moro, em moro, moltes vegades. Una vegada i mil. Com un cor de granotes en una bassa immunda. Sempre moro al mateix lloc, en una temporalitat que difereix, discrepa i em diferencia. El temps, la durada i l’horitzó es dissolen, perden perspectiva. La repetició2 comença no pas produint avorriment, sinó més aviat un estrany alleujament, un consol. Entre somnis vagues, mai profunds ni assolits, vaig trobar consol en una escolta horitzontal. Quan el descans fa mal, l’horitzontalitat es converteix en el camp de coneixement3, el camp de batalla. Aquest text parla d’aquesta experiència4.
El meu cos adolorit em va mostrar, sense descans, el camí de la bellesa5. No hi ha cap coreografia més real6 i gratuïta que el dolor. Tots els cossos cedeixen davant del dolor, s’inclinen, es retorcen i no obliden. Cap cos no oblida el dolor que pateix. Mentre el cos dura, hi ha memòria i espai per al dolor. No hi ha oblit per a qui pateix7, i només el cos sap del dolor. El dolor ofereix la possibilitat de percebre l’espai en tota la seva esplendor gràcies a un bucle temporal infinit on gairebé res no canvia, res no varia. Tot sembla continuar igual. Res no és com abans. Un cos que no dorm, ni descansa, ni treballa. Tot cos mor, una vegada i una altra, cada dia.
El poema de Gabriel Aresti situa en el temps i en l’espai un saber que neix de l’experiència, del viure la vida, de patir el dolor i de la mort mateixa. El poema es podria traduir com «aquí moro sovint» o «aquí moro moltes vegades». La pregunta que sorgeix és: qui no ha mort alguna vegada? Qui no mor tot el temps? Potser la vida és una estranya successió de petites morts situades tant en el temps com en l’espai. Per això, el record permet mantenir viu allò recordat i, alhora, també ens dona vida. L’etimologia de la paraula «recordar» n’és un bon testimoni: literalment significa ‘tornar a passar pel cor’. Per això, ningú no mor una sola vegada.
Aquí soc, morint sovint. Mentre escric aquest text, moro moltes vegades. Situo la meva mort en un lloc infinit, sense espai ni temps. La mort sempre queda al marge, o la meva mort és al marge de la meva imaginació. Potser la mort que imaginem mai no té lloc, només existeix al nostre interior, en el nostre dir. Per això ens fa mal. Aquest dolor i l’escriptura només es poden compartir mentre succeeixen. L’escriptura està inscrita en una forma de dolor de la mateixa manera que la coreografia està inscrita en els cossos que ballen sense descans ni música.
«I els qui no podien sentir la música consideraven bojos els qui veien ballar.»
— Friedrich Nietzsche
Notes
- «Soc finit». François J. Bonnet, After Death, Urbanomic, Falmouth, 2020. ↩
- «La repetició com a reaparició del mateix seria la dissolució del temps, de la durada, de l’horitzó. La repetició com a monotonia és, paradoxalment, una modalitat que esdevé. Cada repetició engendra un plec imprevisible de sentit, una manera de sorgir sense temps de les significacions d’identitat». Raymundo Mier, Tiempo, incertidumbre y afección. Apuntes sobre las concepciones del tiempo en Ch. S. Peirce, a Tópicos del Seminario, SES, Mèxic, 2006. ↩
- «El coneixement nascut de l’observació atenta (profunda, fosca)». Marcela Queiróz Luna, La escritura, el cuerpo y su desaparición, op. cit. ↩
- «El cos serveix tant com a punt de partida com de destinació», traducció pròpia. Henri Lefebvre, La production de l’espace, Anthropos, París, 1974. ↩
- «Davant del dolor, l’esperit imagina bellesa». Byung-Chul Han, La sociedad paliativa. El dolor hoy, op. cit. ↩
- «El dolor és realitat». Ibídem. ↩
- «El dolor és una d’aquelles coses que no desapareixen». Ibídem. ↩