Inclinar-se: davant del cos

«I veloç m’anticiparia cap a la meva fi i diria
que soc present en el després de la meva vida.
M’inclino.»

3 de gener de 1889. Friedrich Nietzsche presencia a la Piazza Carlo Alberto de Torí (Itàlia) els cops incessants i brutals que un cotxer propinava una vegada i una altra, amb un fuet, al seu propi cavall. En presenciar aquella escena, commogut sense remei, corre cap al cavall i l’abraça, esclatant en plors fins a desmaiar-se. Nietzsche sanglota, abraça i renilla. No va tornar a escriure mai més, tret de les conegudes cartes de la bogeria, ingressat en un manicomi, aïllat del món, entotsolat.

Va passar els onze anys següents de la seva vida, els darrers fins a la mort el 1900, sense pronunciar una sola paraula, sense trencar un sol silenci, cuidat per la seva mare i la seva germana, tocant repetidament i sense descans una única nota al piano, un si bemoll. Aquella nota repetida sense parar en una seqüència monòtona, tal com la descriu la seva germana Elisabeth Förster-Nietzsche, va acabar convertint-se en la mateixa pedra que Sísif arrossega eternament, lluitant ja no contra la gravetat sinó contra si mateix. Nietzsche davant del mirall. Imagina: roman inclinat.

Des d’El naixement de la tragèdia fins a la seva mort, la música va significar per a ell tant la grandesa com l’abisme de l’existència. La música es perd en el pensar. Quan Nietzsche s’inclina, la filosofia col·lapsa, com en la mort de Sòcrates, tal com ens ho recorda Maurice Blanchot a L’escriptura del desastre:

«Sens dubte Sòcrates no escriu, tot i que, per sota de la veu, a través de l’escriptura, es dona als altres com el subjecte perpetu i perpètuament destinat a morir. No parla, sinó que pregunta. En preguntar, interromp i s’interromp sense parar, donant forma irònica al fragmentari i dedicant la parla, per mitjà de la seva mort, a l’obsessió de l’escriptura testamentària (encara que sense signatura).»¹

Quan mor Sòcrates, té lloc el naixement de la mort digna. El desastre s’inscriu en el llenguatge, escrit i descrit, allà on sembla que no queda res, brolla una aparença, un espectre; és l’orella de l’altre la que signa, com tan bé ens recorda Jacques Derrida. Per això Sòcrates inicia el naixement de la mort digna: el seu cos jeu després d’ingerir la barreja fatal de cicuta (Conium maculatum) i opi (Papaver somniferum). Sense ètica ni estètica aparents. Tot sembla ser una sola cosa. La gravetat pren el control del seu cos. Finalment són els altres els qui s’inclinen, aquells que el van jutjar i sentenciar a mort. Aquells amics, grecs, compatriotes, que li van prestar les orelles, finalment es van inclinar.

Perquè, davant del mort, en la presència de la seva absència, sempre oferim els nostres cossos, cedim davant la mort de la mateixa manera que atenem en l’escolta. La mort i l’atenció desvelen els nostres cossos en una inclinació on la gravetat es fa present sense ser vista. Vibrem en silenci i amb la fragilitat de la reverència i del venciment. La primera inclinació veritable té lloc en la primera vetlla².

L’escolta en dona compte: tota escolta implica una inclinació i certifica la mort del so que atén i al qual prestem les orelles. El cos que escolta, per tant, és tot orelles i no pot sinó cedir davant de l’altre, inclinant-se cap a la fragilitat i la vulnerabilitat implícites en la radicalitat de l’experiència.

La mort i l’escolta desvelen el cos que es pensa erecte. En l’audiència sense fe, tot sembla un món sense Déu, un món que pateix. Recordem, per un instant, aquells homes que s’erigeixen sobre la terra com a guerrers i amos del pensament recte. Sords davant de l’altre, els cossos lluiten per l’estabilitat que la gravetat qüestiona. Una possible resposta, davant del mort, només pot arribar amb una reubicació de l’experiència en la relació entre el cos i el món.

Un cos inclinat cedeix davant d’allò previ, pren consciència de la gravetat i s’obre a altres canals perceptius fins aleshores desconeguts. Tot cos és un excés. Per això, la inclinació sempre ho és en relació amb una fixesa³. Deixem de ser per passar a ser. Esdevenim sense voler. Hi ha un pacte silenciós que reconeix les forces que ens mouen i ens commouen abans que nosaltres mateixos iniciem cap moviment, per molt que hàgim après i exercitat allò après. La memòria no és el mateix que el record. Els màrtirs ho saben bé. Per això donen testimoni de la seva fe fins i tot quan el seu cos és torturat. S’erigeixen en la rectitud de la fe cega, quedant sense paraules davant del gaudi dels altres. Allò que fem davant del dolor dels altres ens traeix davant de nosaltres mateixos. Som davant del mirall.

En paraules de Chantal Maillard, tenim, indubtablement, una estranya propensió a la verticalitat. (…) Recordem Friedrich Nietzsche abraçat al coll d’un cavall exhaust i maltractat. Que aquell gest fos considerat un símptoma de bogeria és una indicació clara d’una societat malalta⁴.

En aquest gest neix l’ètica de la compassió humana. Saber inclinar-se és signe d’un ésser que ho abraça tot, que ho escolta tot. Aquell que sap escoltar allò que ningú no vol sentir: Avalokiteshvara. El nom en sànscrit s’interpreta de moltes maneres: el qui escolta els crits del món, el Senyor que mira cap avall, el Senyor que mira en totes direccions. Sembla que sí que existeix una manera de desplegar-se omnidireccionalment cap al món. Sembla que sí, i això mateix patim.