Encarnar-se: donar-se un cos

«En veritat, “el meu cos” indica una possessió, no pas una propietat.
És a dir, una apropiació sense legitimació.
Posseeixo el meu cos, el tracto com vull, hi tinc el jus uti et abutendi.
Però, al seu torn, ell em posseeix: m’estira o em molesta, m’ofusca, m’atura, m’empeny, em rebutja.
Som un parell de posseïts, una parella de ballarins endimoniats.»

Ningú no deixa de ballar mai. Sempre ballem. Ningú no pot negar el seu propi cos. Donar-se un cos i morir-hi. Entre tots dos punts se situa un temps: el nostre temps, en plural. Més enllà del temps del jo, hi ha el temps del nosaltres, compartit, relacional i memoriós. Malgrat que finalment tot cos respongui a una qüestió de temps ineludible, biològic, cronològic, tot succeeix en la porositat de la carn, en la fragilitat del seu fregament amb l’altre, allò-que-no-soc-jo i que em posa en relació-amb el món que soc jo mateix. No hi ha jo sense món i no hi ha món sense pell que l’aculli.

Per això, potser el meu cos no és un objecte, sinó una escena on s’expressa tot el que soc, on el món troba el seu contorn i la seva esquerda. Tot dolor sona. En aquesta relació carnosa, saborosa i contingent ens balancegem com en una cançó de bressol; el cos s’obre a l’impensable de l’estranyament d’aquest món que el dolor assenyala de manera contundent. La vida ens fa mal. La vida sona.

No som una entitat aïllada, sinó un món de relacions. Com bé assenyala Peter Sloterdijk, som i vivim immersos en una bombolla vibrant on l’aire que ens habita és el mateix que ens separa del món. Som i vivim en una proximitat crítica amb el món que som: som dins i fora alhora, en un vaivé de subjectivitat desencarnada, on el jo s’encarna i es dispersa al mateix temps.

En el dol, tot queda en suspens, en la primera inclinació, davant del cos. No hi ha límits, sinó una coreografia d’aproximacions infinites. Som pur desbordament al llindar entre allò propi i allò aliè, entre el dins i el fora. Ens inclinem, sense saber-ho, cap a allò que ens excedeix. Els nostres cossos¹ no són de cap manera neutres, sinó espais que s’expressen² i es relacionen en si mateixos, dins seu, entre si, entre ells, encarnats, desencarnats, posseïts, carregats de valors i significacions que es fan transparents en les seves expressions primera i última: néixer³ i morir. Potser la vida no és altra cosa que una breu transició, entre l’horitzontalitat i la verticalitat, i a l’inrevés. Una inclinació lenta. A poc a poc. Fa mal.

El cos que fa mal, el cos dolent, troba consol en la resposta en suspens, una contingència sense temps, gairebé sense aire, entre el jo i el món: un silenci eixordador on la vibració de la vida i la ressonància de l’ànima troben el seu propi llindar. Tot cos alberga silenciosament el seu propi temps, el seu propi silenci i, sense saber-ho, el viu, l’escolta, el sap, l’experimenta i, finalment, l’encarna. Tots som cossos, som tot cos, cossos sense origen ni destí, cossos sense òrgans i carn amb una data de caducitat secreta⁴. No hi ha temps mort per al cos. El seu temps no és altra cosa que el plec on es dissol el seu ésser: una empremta que només se sosté en la seva repetició, primera i última.

En aquest espai corporal es troba l’origen de tots els altres espais; sense el cos no hi cabria cap altre cos ni cap altre espai. Així, perquè no és possible de cap altra manera, ens projectem, projectem el món cap a l’exterior, i fem possible que tota l’alteritat que no soc jo existeixi tranquil·lament. Per això mateix, el cos és porós i sap escoltar. El jo i el món⁵ sonem, somiem i acabem sent el mateix⁶: l’un i l’altre, a l’uníson.

Estudiar el cos significa auscultar el dolor als límits de l’existència, allà on l’escolta s’hi juga, on, en relació amb la medicina, allò que constitueix un cos es posa en risc i els límits s’imaginen i es renegocien constantment. Entre la vida i la mort hi ha un món, i els nostres cossos en són la condició prèvia de possibilitat. Tot cos conté el món. Entre tots dos, la pell i la seva porositat. El meu cos és allò que dona forma al meu món, allò que dona vida al món, interior i exterior, allò que acull, nodreix i protegeix la meva consciència. El cos és en si mateix el nostre únic mitjà per percebre tots els altres mons possibles.

El cos no es pot entendre com una totalitat, sinó com una entitat que sent, mutable, sensible i gairebé eterna, sempre condicionada pel fet d’estar en relació-amb i formar sempre part-de altres mons aliens a la seva pròpia exterioritat, gràcies a la capacitat d’atorgar sentit des del seu interior precisament a allò sentit. Com una música que s’escolta a si mateixa. Aquest és el sentit anterior a l’existència⁷: un cos i tota la resta.

Els límits entre l’interior i l’exterior es difuminen, es dissipen, desapareixen. No hi ha límit entre el cos i el món. No hi ha cos que no s’escolti i no escolti el món alhora i sense voler-ho. No hi ha distància entre el cos i el món. No hi ha parpelles davant del món. Els cossos escolten, giren sobre si mateixos sense parar. Hi ha forces invisibles que excedeixen el nostre pensament: tots els cossos pertanyen al cos de ball més gran del món gràcies a la gravetat; és inevitable. Ballem sense saber-ho, sense voler. Ballem fins a la mort.

Els nostres sentits i el moviment, del cos i del mateix món, generen un sentit cinestèsic après a partir de les sensacions d’aquests moviments. Tot cau pel seu propi pes, el temps també. Temps al temps. La consonància entre el cos i el món —natural i cultural—, entre els cossos i els mons celestes, pressuposa l’existència d’una sèrie de sentits que donen compte del món, en singular.

Per això, alberguem més mons dels que creiem conèixer, dels que coneixem i dels que sabem bé. El nostre cos s’estén cap a aquest objecte estrany que fem servir en totes les seves parts⁸, gairebé sense saber-ho, com a font de coneixement d’altres mons que freqüentem, habitem i pretenem comprendre o donar-los un sentit últim. Habitem el silenci del nostre cos. Ens inclinem, sense voler, cap al desconegut, sense saber-ho. Cap a l’altre. Sempre estem predisposats.

Hi ha un contrapunt fenomenològic a la mirada clínica i distant de la raó cínica. La idea de proximitat crítica implica estar immersos en una vigília que s’estudia a si mateixa fins al punt d’esdevenir lúcida en un somni etern. La idea de la subjectivitat com un interior habitat des d’una forma de possessió poètica, metafísica, inseparable de l’alè, de l’hàlit, de la veu, de la phoné grega, aquella veu que parla i ens parla, com les veus dels nostres morts, on coexisteixen en una proximitat radical que esborra tota frontera i on trobem un interior i un exterior perfectament fusionats, desdibuixats, com un carrer enmig de la boira. Tot és boira. La llar sembla ser tan a dins com a fora. No hi ha límit que el cos no conegui. Al dolor em remeto. M’inclino, el dolor em subjuga, pot amb mi, m’inclino una vegada més. El dolor de l’ànima no coneix els límits del cos. Hom tendeix a inclinar-se davant del cos.