«En el més profund del seu ésser, l’ull estava destinat no pas a veure, sinó a plorar.»1
Plorem pels ulls. La mirada canvia després d’haver plorat: allò que va provocar les llàgrimes queda travessat per la pèrdua i ja no torna a aparèixer de la mateixa manera. Les orelles, en canvi, no ploren ni tenen parpelles amb què tancar-se. Romanen obertes durant el son, exposades al murmuri del món i als sons que produeix el propi cos. «Les orelles no tenen parpelles», va escriure Pascal Quignard.2
Sentir-hi és sentir. Abans que puguem decidir si volem escoltar, el so ja ens ha atès. Ens estén cap a alguna cosa, ens obliga a rebre-la i ens converteix en audiència. Fins i tot quan provem de fer el sord, continuem dins del món sonor, afectats per allò que ressona al nostre voltant. L’audició ens fa pacients: patim el so, però també descobrim a través seu que tenim un cos.
Jean-Luc Nancy entén el sentir com un sentir-se sentir. «Un subjecte se sent: aquesta és la seva propietat i la seva definició».3 En escoltar, alguna cosa exterior retruny dins nostre i torna transformada. El límit entre el món i el cos es torna porós; el subjecte s’apropa a si mateix i, en aquest mateix moviment, es descobreix desplaçat. Estar a l’escolta és romandre a la vora del sentit, estès cap a alguna cosa que encara no coneixem.
Cada persona hi sent d’una manera diferent. L’audició depèn d’un cos, d’una memòria i d’una història singular. Aquesta diferència obre una responsabilitat: escoltar també allò que costa de sentir, allò que contradiu la nostra percepció i el dolor que no ens pertany. L’escolta pot esdevenir, aleshores, una forma d’atenció davant d’un món ferit.
No hi ha dia sense sol, ni llum sense ombra.
«Oh, si el nostre dolor humà pogués acabar aquí!», va murmurar l’Isa.
En alçar la vista va rebre de ple a la cara dues grans gotes de pluja. Li van lliscar galtes avall com si fossin les seves pròpies llàgrimes. Però eren les llàgrimes de tothom, plorant per tothom. Es van alçar les mans. Aquí i allà es va obrir un paraigua. La pluja va ser sobtada i universal. Després es va aturar. De l’herba en va pujar una olor fresca de terra.4
Notes
- Jacques Derrida, Memoirs of the Blind: The Self-Portrait and Other Ruins. La traducció al català parteix del document de treball. ↩
- Pascal Quignard, La haine de la musique —L’odi a la música—: «Les oreilles n’ont pas de paupières». ↩
- Jean-Luc Nancy, À l’écoute —A l’escolta—. En el mateix text afirma que estar a l’escolta és «estar sempre estès cap a un accés a si mateix». ↩
- Virginia Woolf, Between the Acts. ↩