Un cos que fa mal

«El dolor sempre ocorre en singular.»

Abans del dolor hi ha el cos.

Des de la subjectivació objectivem l’impossible¹, l’innombrable: l’altre, l’altra i la mort². Dit d’una altra manera, primer hi ha el cos i, només després, esdevé el món.

Fa poc em van operar d’un petit tumor que no m’ha permès agafar el son durant mesos i mesos, fins i tot anys. Durant tot aquest temps he pogut tastar la manca de son: no arribar a adormir-me, estar esgotat, cansat i desesperat per dormir i poder descansar, finalment. El descans es va convertir en un somni irrealitzable. El dolor em va mantenir despert, en una vigília sense son.

En totes aquelles hores de vetlla, despert entre la nit i el dia, he pogut observar el meu cos en estats que fins aleshores se’m resistien. Nit sense fi, un duel a l’alba amb el dolor que no s’atura. El dolor, aquest element disruptiu i estrany de l’existència en què hom es desorienta i es reubica, ens avisa, ens predisposa i també ens ajuda a recordar. Costa oblidar els dolors. El dolor ens fa pensar.

Potser és bo saber del dolor.

Els qui han intentat pensar la temporalitat del dolor crònic coincideixen que, quan aquest s’instal·la com a condició de vida, el temps deixa d’experimentar-se com una continuïtat. El cos es desentén del temps i es replega, s’obre a un espai temporal vast i intern, profund i aparentment etern. El dolor, com bé ens recorda Marcela Queiróz Luna³, organitza l’experiència i activa la por davant la pròpia dissolució. La por està feta per contenir el cos. Ens aturem davant d’allò que ens espanta. Perquè la por pot amb nosaltres, arriba a tots els racons dels nostres cossos, del món sencer, quan s’estén el pànic. Ningú no s’escapa de sentir por alguna vegada.

Potser per això els mals governs que no escolten el poble infonen por i l’amplifiquen entre la població. Friedrich Nietzsche va saber situar a l’orella l’òrgan de la por. Davant d’un mateix so sentim més por en la foscor de la nit. No podem fer el sord davant la por. L’orella ens obliga, com la por, a estar atents. Ningú no pot escapar del dolor que pateix.

Tot cos troba, en el cicle del seu dolor, un estat de suspensió tranquil·la que apaivaga i fa callar la representació del signe, la seva configuració discursiva, en una temporalitat que difereix, discrepa i ens diferencia. En el dolor, el temps, la durada i l’horitzó es dissolen. Tot i res són i hi són alhora. Tot sembla present, en suspensió, com un fantasma, com un record vague. La mateixa realitat queda en suspens, com una nota, un to que es repeteix sense cessar. El dolor i, potser, la música ens conviden a donar sentit a les nostres vides: són la força de gravetat de l’ànima humana, de l’existència mateixa.

Nietzsche va patir tota mena de dolors durant bona part de la seva vida: mals de cap, problemes intestinals, insomni i vòmits, que no li permetien llegir ni escriure de gust ni durant gaire temps. És possible que, a causa dels seus patiments, se sentís més còmode amb els aforismes. Sentir que manca temps ajuda a aprofitar-lo i a reduir al màxim les distraccions. Potser els aforismes, com la música, van ser finalment el seu únic consol. Nietzsche va ser un melòman conegut, un bon pianista i un dels seguidors més fidels de Richard Wagner, fins a cert punt. La música era per a ell el millor recurs per escapar de la sordidesa del món, com ens explica Ramón Andrés: la història de la música es podria traçar a través del consol.

En el dolor, la música pot sonar horitzontal. De fet, aquest va ser el meu únic consol davant del dolor corporal, sense descans ni son, i davant del patiment de sentir-me finit sense remei: l’escolta horitzontal d’una música repetitiva, microtonal, delicada i de variacions mínimes. Amb aquella escolta —horitzontal— i des d’aquesta posició sense horitzó, gràcies al dolor, he davallat a llocs que mai no havia sentit. Una escolta descarnada del meu propi ésser i únic destí. Allà on l’infern esdevé cel, Dante davalla i l’Orfeu estimat ascendeix, no sense dolor, no sense lliurament. En aquells moments estava submergit en l’Aqueront de l’existència mateixa. Travessava aquell riu del dolor que, per als grecs, era el lloc on es bifurcava el riu Aqueront de l’inframon, un pantà insalubre dins d’un paisatge desolat, on el barquer Caront conduïa les ànimes dels acabats de morir fins al domini d’Hades.

Allà on neix el lloc del balbuceig, d’on brolla la impossibilitat del llenguatge, del signe. Allà on el paisatge fa mal, sona la música i brolla el consol.

El dolor ens situa, ens posiciona, ens posa davant del mirall de la nostra biografia. Ens obliga a reubicar-nos, no només respecte dels nostres cossos, sinó potser especialment en les nostres vides o en allò que pensem que ens queda. El dolor ens estén i tendim a recordar, de fet, més pel dolor que per l’alegria, excepte en els darrers moments. O això diuen. És el dolor qui escriu amb tinta invisible, de manera contundent, sobre els nostres cossos el sentit de la nostra experiència. Allò que fa mal, sona. Potser tot dolor té una banda sonora. Potser escoltar avui aquella música horitzontal em fa tornar, regirar-me, davant d’aquell mirall. Sembla que l’escolta no deixa rastre, però deixa empremta.

Per a Pascal Quignard, la música és sempre una aprehensió ontològica més profunda, més que humana, sempre més enllà. I potser és cert que hi ha alguna cosa més enllà, allò que la música tendeix a portar-nos. Els caçadors, amb els seus esquers i reclams, ho saben bé: atreuen allò que els alimenta. Som caçats en l’escolta, som carn i presa de la música, del sense-sentit de la vida. I la música, per això, potser no té sentit, però atorga la seva condició més secreta i la possibilitat eterna del sentit de la vida.

La melodia excedeix el dir: davant de l’indicible, en el silenci, la melodia és la violència mateixa. L’esquinçament de la vigília del món és el crit nocturn, sense futur, darrer. A la nit, l’escolta té por.

Per això, potser a l’alba del llenguatge hauríem de situar el balbuceig, la paraula al límit de la parla, el silenci a punt de parlar. Saber veure en el balbuceig una suspensió de la parla cap al silenci i una suspensió del silenci en la parla. El silenci i la mort tenen un nom que la paraula expulsa, allà on el silenci calla. El silenci s’inclina cap a la parla en el balbuceig. No té veu, ni dir, ni sentit per si mateix.