Cada vegada única, la fi del món

«Tot allò que diem tendeix només a velar l’afirmació única: que tot ha de desaparèixer i que només podem mantenir-nos-hi fidels vetllant aquest moviment que desapareix, i al qual ja pertany aquell alguna cosa en nosaltres que rebutja tot record.»

No hi ha millor filòsof per a un funeral que Jacques Derrida. Les paraules que va dedicar a molts dels seus col·legues filòsofs morts, els seus companys de viatge, com li agradava anomenar-los, transcendeixen l’homenatge i atenen la gens sagrada geometria entre l’absència, el record i l’escriptura. Les seves paraules van ser el cos d’allò que els romans anomenaven gravitas. S’inclinen cap a la referència, diferència, différance, d’allò no articulat, no inscrit i no present. Dit d’una altra manera, Derrida tenia gravitas, una gravitas deconstruïda i oberta a la incertesa davant del desconegut. Una contingència del sentit que s’estén cap a això, s’hi estén sense poder evitar-ho, sense voler-ho. Succeeix tant en el cos com en l’escolta i en l’escriptura.

Adonar-se de la defunció, dit d’una altra manera, defallir, ens permet continuar el diàleg amb els morts. Tota retòrica del dol estén les paraules, les inclina, de la mateixa manera que els nostres cossos cedeixen davant del mirall del cos inert. Aquell que ja no es mou ens commou, ens estén. Ens estenem i comencem a ser nosaltres.

«Aquí hi és, com si, en espera, aquell moviment com a intenció amb què les paraules escrites es lliuren a ser enunciades per un altre; en la inclinació el cos s’ofereix a l’altre, el cos es rendeix, es venç, es doblega davant la paraula en l’escriptura i, en fer-ho, ofereix l’esquena.»¹

Les darreres paraules

«El 14 de gener d’aquest any Martin Heidegger em va obsequiar amb un llarg diàleg. Aleshores em va demanar que digués unes paraules davant la seva tomba. Per això m’animo a parlar aquí. [Heidegger] Va intentar entendre la seva pròpia paraula com una resposta a un senyal, al qual va prestar l’orella contínuament.»²

Parlar aquí, així, és un tremolor. Les llàgrimes no només cauen: pesen, diuen, interroguen l’altre, l’assoleixen en el seu silenci. Parlar en el dol és deixar-se travessar per l’absència, per l’espectralitat de la diferència, convidant l’altre a ressonar en nosaltres sense apropiar-nos de la seva veu, sinó amb veu pròpia, si és que això és possible.

El dol no consisteix a recuperar l’absent, sinó a sostenir-ne la pèrdua, fer-li espai en la nostra pròpia obertura, en la mateixa ferida. Parlar en dol és deixar de posseir la veu i permetre que hi ressoni l’alteritat. No és retornar la paraula al mort, sinó escoltar allò que en ell roman irreductible: la seva distància, el seu silenci.

La veu mai no és només presència. Sempre excedeix, es disloca, s’inscriu en una escriptura que la desborda. La phoné grega, entesa com a proximitat pura, com a transparència del sentit, és la il·lusió d’un subjecte que es creu sencer, que se sent parlar com si es posseís a si mateix. Però la veu és sempre fora de si, en l’eco, en l’altre.

El sentit mai no és clausura, sinó obertura. Pensar la veu és pensar l’alteritat: el timbre, la ressonància, allò que vibra i s’escapa. En el dol, la veu no afirma, tremola. I en aquest tremolor, l’altre continua sent-hi, sent silenci.

Per això, quan les paraules esdevenen llàgrimes, s’excedeixen, cauen en el silenci còmplice de qui escolta, com el plor en la visió. No hi ha mirada que no plori, ni cos que no s’inclini, cada vegada o almenys una vegada, totes les nits del món.